Pròleg de R. Xambó

El llibre que tens a les mans ens ofereix tot un seguit de reflexions, comentaris i anàlisis sobre l’experiència dels moviments socials al País Valencià quant al seu treball comunicatiu, tant en la vessant interna com en la tasca de difusió de la seua problemàtica i les seues propostes a través dels mitjans de comunicació dominants. En la mesura que els mitjans convencionals els ignoren, han hagut de desenvolupar estratègies, per cridar-hi l’atenció, i de bastir-se d’instruments propis per accedir directament als públics afectats, implicats, preocupats o, més en general, per fer sentir la seua veu socialment i influir en les decisions polítiques.
És, si més no, curiós constatar la nul·la atenció que han rebut els moviments socials valencians per part de les ciències socials. Hi ha dos conjunts de raons que donen compte d’aquest buit. D’una banda, les ciències socials són relativament joves al País Valencià. La primera generació d’investigadors apareix als anys seixanta i setanta del segle XX i té davant seu una tasca immensa que, a més, ha de desenvolupar en condicions autoritàries —franquisme— i amb escassos recursos. Així i tot, l’impuls crític d’aquella sociologia emergent arriba amb més o menys força fins els nostres dies i la seua empremta encara es pot veure en l’acció i els discursos dels moviments socials actuals, per exemple, en l’eco logisme, el feminisme, el moviment ciutadà i les reivindicacions culturals i identitàries. El primer conjunt de raons al·ludeix, doncs, a l’enormitat de la tasca del sociòleg crític en una societat on les ciències socials estaven escassament desenvolupades i disposaven de pocs efectius i recursos per fer front a les necessitats de coneixement.
El segon conjunt de raons té a veure amb el procés d’institucionalització acadèmica, la creixent dependència dels encàrrecs governamentals i de les grans corporacions amb la consegüent pèrdua d’enfocaments crítics i la submissió als interessos del poder. Les recerques s’orientaran a partir dels anys vuitanta i noranta del segle passat a satisfer la demanda de coneixement dels clients en la perspectiva d’afavorir les seues estratègies de gestió o, més clarament si voleu, de dominació. Dit d’una altra manera, per exemple, Bancaixa no pagaria recerques socials sobre la destrucció del territori quan estaven participant activament i econòmica en les pràctiques depredadores que impulsaven els PAI, camps de golf, transvasaments, grans construccions emblemàtiques i supèrflues, etcètera. Igualment, no pagaria RTVV investigacions de com millorar la qualitat de la informació al servei de la ciutadania quan són l’exemple més fastigós de manipulació informativa. Així s’entèn la proscripció dels investigadors crítics i l’auge del conformisme adaptatiu a la recerca de fons per investigar al servei del poder. Fins i tot, de vegades, amb una lleu pàtina de preocupació social, com és el cas de les recerques sobre el tercer sector, les ONG, l’associacionisme, que han servit per neutralitzar les accions més crítiques i han permès exercir-ne un control més eficaç per part del poder. Només cal considerar la xarxa clientelar que s’ha construït el PP en aquest àmbit. De tota manera, amb el suport d’institucions properes als moviments s’han produït recerques d’interès entre les quals destaquen, en l’àmbit de l’ecologia i la sostenibilitat, les coordinades per Ernest Garcia i el Llibre Verd del Territori Valencià impulsat per Escola Valenciana.
En suma, la sociologia crítica ha restat marginada i només ha pogut treballar a la vora o dins dels moviments socials, mentre la sociologia
administrativa —per seguir la cèlebre distinció de Paul Lazarsfeld— ha treballat de valent produint tota mena d’informes, obtenint tots els recursos i produint, massa vegades, totxos perfectament prescindibles, però que servien de justificació que alguna cosa es feia i contribuïen a la promoció social i acadèmica dels seus autors. Si ens referim a la ciència política —una altra disciplina l’objecte de la qual també inclou els moviments socials— el panorama encara és més desolador, tant per l’escàs desenvolupament com perquè els pocs que hi han treballat s’han ocupat de manera pràcticament única dels agents institucionals —estructures de govern, partits polítics, processos electorals, etcètera— i gens dels processos instituents.
Només per això ja podríem alegrar-nos que el professor Xavier Ginés s’haja endinsat en aquest camp d’anàlisi. Per sort, el seu treball va molt més enllà del simple fet d’assenyalar i obrir un camp de recerca pràcticament erm al nostre territori. La perspectiva crítica, l’orientació cap a la producció d’un coneixement al servei dels qui ocupen posicions socials subordinades i en pateixen els abusos del poder, exigeix anar més enllà de l’objectivisme positivista, del càlcul de resultats; demana compromís amb els valors transformadors d’una realitat palesament injusta i desigual. I ho demana des de les eines del coneixement que no oculta ni nega les conseqüències ètiques i polítiques de la seua producció. Es tracta, doncs, d’una tasca que s’orienta epistemològicament a produir un saber útil que impugna el sentit convencional d’utilitat que es vincula a rendibilitat econòmica, a desvetllar els mecanismes per mitjà dels quals s’exerceix la dominació i a proveir eines d’anàlisi i de treball per anar més enllà de l’estat actual de les coses.
Per això, el primer pas és donar la paraula als agents, escoltar-los i compartir coneixements i experiències, i fer-ho des de cap atalaia, a peu  d’obra, embrutant-se les sabates amb el fang dels carrers i les places, com demanaven els mestres reformistes de l’escola de Chicago a principis del segle xx, vivint el dolor i la ràbia de les condicions injustes com un més. És a dir, participant activament de les lluites i causes que mouen els moviments socials a hores d’ara, tal com feren els millors sociòlegs i intel·lectuals compromesos amb el moviment obrer i contra la dominació del  capital (Karl Marx, Pierre Bourdieu, per donar dos noms de referència), tal com feia Joan Fuster i molts altres contra la nostra postració cultural i lingüística. Donar i compartir la paraula, els discursos, per conèixer les errades i els encerts i continuar en la feina.
Moltes coses han canviat en les darreres dècades. Els moviments socials clàssics han perdut pistonada i s’han institucionalitzat, mentre els
problemes que els van fer nàixer perviuen i s’agreugen. Vivim moments d’intensa fragilitat de les condicions i possibilitats d’accés al treball davant de les forces del mercat, del capital especulatiu i financer, i emergeixen noves formes de contestació més enllà dels sindicats. El feminisme, moviment de llarga durada, ha penetrat totes les esferes socials i culturals, ha obtingut alguns avanços legals tot i la pervivència de la desigualtat de gènere, i s’ha fet una realitat indiscutible en la participació no subordinada de les dones en totes les lluites i mobilitzacions actuals, moltes vegades participant molt més activament que els homes. La lluita de les dones, del moviment dels homosexuals, lesbianes i transsexuals ja fa temps que va posar en primera línia que tot és política, que allò personal, privat, també és política i en problematitza i qüestiona la violència quotidiana. L’ecologia política ha fet repensar els models de creixement i denuncia cada dia les amenaces sobre la supervivència de l’espècie que suposen les pràctiques desenrotllistes del capital i els excessos del consum. Els moviments socials s’han carregat de cultura, de consciència cultural, han emergit les cultures minoritzades, s’han practicat les polítiques de la identitat.
L’adversari patró-dirigent polític s’ha fet més difús, impersonal, distant i indefinit a mesura que creixia la mundialització de l’economia —globalització— i els moviments socials han sabut, per bé que precàriament, adaptar-se al canvis que han suposat el declivi de l’estat-nació, l’auge del capitalisme informacional i l’hegemonia dels grans conglomerats mediàtics mundials amb el control informatiu i la producció contínua d’entreteniment banal que això suposa. El nou subjecte dels moviments socials que ha emergit no és un subjecte social com el del moviment obrer, no és un subjecte polític com el de les organitzacions del segle xx, no és un subjecte cultural com el dels moviments dels anys seixanta i setanta del segle passat i ho és tot alhora. S’hi afirma simultàniament la subjectivitat individual i comunitària. Ara es tracta del cobbled together —amanir-ho junts— que dirien els antropòlegs, de posar-hi l’enginy i la creativitat individual i alhora processar-la col·lectivament.
En el pas de la societat industrial a la societat xarxa, els moviments socials han après a prescindir dels lideratges més o menys forts i messiànics, dels deliris de l’avantguarda redemptora i coses per l’estil. Davant les dificultats per identificar l’adversari social, emergeixen models relacionals nous basats en l’horitzontalitat, en la importància de la decisió individual que contribueix a la mobilització col·lectiva, en el treball en xarxa. És el que en podríem dir un individualisme solidari. Del carrer a la xarxa i de la xarxa novament al carrer. Ara s’hi tracta, doncs, de crear les condicions de la pròpia existència —Seattle, Porto Alegre, els Salvem (Botànic, Cabanyal i molts altres), L’Avanç, Indymedia, Ja en Tenim Prou, els Viu (Xúquer, Benimaclet), Compromís pel Territori, 11M, 15M, Ocuppy Wall Street, etcètera. Les experiències són locals i globals alhora.
Qualsevol pràctica d’arreu del món s’adapta a les condicions de mobilització local, la xarxa ha esdevingut un instrument i un mitjà; un instrument
d’aprenentatge, adaptació i apropiació de les experiències d’altres espais territorials i socials, i un mitjà de comunicació obert al món per tal de difondre la pròpia realitat i intercanviar informació amb activistes d’arreu.
La història recent de les lluites ciutadanes i el paper que la comunicació social hi juga són l’eix central de les converses que ha mantingut Xavier Ginés amb un grapat de periodistes, activistes dels moviments i activistes de la comunicació i la xarxa. A través d’aquest diàleg, el lector pot trobar les claus dels èxits i decepcions dels moviments socials al País Valencià i al món. Mai no hem estat tan inserits en les dinàmiques globals com ara mateix i alhora ocupats amb els problemes i les lluites que sempre s’expressen en l’àmbit local, sobre la pròpia realitat. Els obstacles a les propostes que proposen més democràcia, més igualtat, més respecte al territori i a la identitat cultural i lingüística, més globalització dels drets humans, continuen sent formidables. Tanmateix, també és cert que disposem d’uns instruments que ens permeten ventilar les vergonyes i els abusos del poder com mai. Al remat, les possibilitats de canvi a favor de la majoria i contra els interessos dels poderosos es juguen també, i de manera fonamental, en la confrontació de les idees, en el desvetllament de les mentides, en el llarg procés de formació d’una opinió pública ben informada i, per tant, crítica. Aquest és, crec, l’objectiu fonamental d’aquest llibre: contribuir al debat al si dels moviments socials al País Valencià i ajudar a millorar els instruments comunicatius que vehiculen les seues pràctiques reivindicatives, que les fan visibles. Contribuir, en suma, a la llarga i pacient construcció d’un contrapoder efectiu. Finalment, considere que Xavier Ginés ha reeixit a aconseguir aquest objectiu i confie que serà una eina rellevant tant per als investigadors, com per als professionals de la comunicació i els activistes dels moviments socials.
Per concloure, cal agrair la generositat de totes i tots els qui han acceptat aquests jocs peculiars del llenguatge per oferir les seues perspectives dels assumptes que s’hi tracten i l’acolliment que ha donat Edicions 96 per fer possible aquest llibre.
Rafael Xambó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s